Gerard Horta
Fa anys que els governs successius de la Generalitat de
Catalunya ignoren l’experiència, les necessitats i les propostes dels
col·lectius educatius de docents, pares i mares, i alumnat. Amb la Llei d’Educació de Catalunya,
el Tripartit encaminà el procés de descomposició de l’educació pública;
a continuació, CiU i PP han establert les bases perquè les nostres
escoles i instituts esdevinguin aviat els guetos-aparcament dels fills
dels miserabilitzats. Un segle i mig de lluita està sent esmicolat en un
tres i no res, per això el dimecres 12 de setembre s’inicia a Catalunya
una vaga de les mestres i professores de l’educació pública (estem
defensant, més que l’autogestió dels serveis públics, la seva mera
existència!). Per primer cop des de les dures –i victorioses– vagues de
la fi dels vuitanta, la mobilització neix de les assemblees de docents
(no pas de les cúpules dels sindicats majoritaris, corresponsables en
major o menor mesura de l’afebliment gradual de les lluites de
l’educació).
Aquest setembre, la manca de cobertura i de nova creació de
llocs de treball docents implicarà la desaparició de les places
interines per a 3.000 mestres i professores –tot i arribar-hi 15.000
alumnes més–, sota la precarització constant de les condicions
pedagògiques, laborals i salarials, i amb un finançament a l’educació
massa magre per comparació al de tants altres països europeus. Es tracta
d’una veritable catàstrofe social, la qual s’encarna en l’augment de
les ràtios alumnat/professorat; la davallada dels diners esmerçats a
afrontar com cal l’espectre ampli de l’atenció a la diversitat; la
modificació dels horaris lectiu i de permanència; les pèrdues de grups i
de línies; la negativa a substituir les baixes laborals fins a partir
de l’11è dia; les reduccions salarials contínues; l’impagament del 100%
del sou en cas de baixa; l’impagament als substituts de les hores de
pati i d’una part de les de preparació –als qui han treballat la major
part del curs anterior no se’ls ha pagat el mes de juliol–; i, en un
context en què cada cop més infants només disposen d’un àpat complet
garantit de dilluns a divendres –el del migdia a l’escola–, les beques
de menjador continuen sent ínfimes. Tanmateix, si amb totes aquestes
humiliacions no n’hi havia prou, s’imposarà el pagament de dos o tres
euros diaris als xavals que s’emportin la carmanyola de casa per dinar a
les escoles. Afegim-hi la reducció d’ajuts a l’adquisició de llibres i a
les colònies escolars; l’amuntegament d’un miler d’aules en barracons, i
edificis amb mancances estructurals; i els estalvis delirants de
material didàctic i de recursos bàsics. Tot plegat, mentre amb diners
públics se subvencionen les escoles privades. President Mas, consellera
Rigau: el que estan fent no té nom.
Davant d’aquest panorama infernal, davant de l’espectacle
dantesc de l’ofensiva definitiva contra el nucli de la societat catalana
(l’educació), com han respost a l’organització horitzontal de la vaga
la majoria d’alliberats professionals dels sindicats majoritaris?
Prosseguint unes vacances començades fa molt de temps. O bé boicotant el
suport a les vaguistes dins les assemblees de treballadores, en nom de
la 'manca d’unitat sindical' –inexistent fa temps–, del 'previsible
fracàs de la vaga' –les vagues dels darrers anys també han fracassat: i
què? (però sobretot: per què?)– i de la 'feble estructura organitzativa'
–quina lliçó d’autoorganització hi ha més complexa i creativa que la
nascuda de les bases?–. Jerarquies mesquines volen bases passives i
despolititzades, i no pas sobiranes i lluitadores? Moltes de les
vaguistes són –o eren– militants de base d’aquests sindicats grans,
persones que a les assemblees groga, d’interines i de zona han optat per
dir prou, fastiguejades d’assistir any rere any a l’enderrocament del
sistema educatiu (http://interzonesdocent.blogspot.com.es/).
Planten cara per solidaritat amb la multitud de persones que queden al
carrer, perquè la justícia social és un principi inalienable de l’acció
educativa. Sí que la llibertària Confederació General del Treball de
Catalunya (CGT) fa costat, plenament, a les vaguistes. A més, hi donen
suport explícit altres organitzacions polítiques, sindicals, veïnals i
assembleàries, encapçalades per l’esquerra independentista (COS, CUP de
Barcelona, Endavant, SEPC, casals i ateneus).
Què succeirà? Ens martellejaran amb una cantarella oxidada,
ja que la majoria del periodisme públic i privat menysprearà les
vaguistes i invisibilitzarà els motius de la vaga (llarga vida a
Vilaweb!). I els privilegiats esbombaran que la vaga és un fracàs. Som,
però, davant unes mestres i professores que han tingut el coratge de
plantejar un programa de reivindicacions –aturar l’acomiadament del
professorat interí; cobrir les substitucions des del primer dia amb el
100% del sou a cobrar pels docents substituts; i establir un calendari
de negociacions– lligat, per fi i de debò, a un calendari de lluita
–vaga indefinida discontínua, dos dies per setmana (hi perdran gairebé
la meitat del sou)–. Ells i elles són solidàries amb les companyes
despatxades, amb l’alumnat –infants, joves, adults–, amb les famílies
treballadores, amb si mateixes, amb el nostre país. D’això en direu
fracàs? No: encara que només una professora fes vaga a cada centre, les
mestres i professores vaguistes ja han guanyat, amb coherència política,
la guerra per la dignitat col·lectiva de la societat catalana. Per la
dignitat, sí.
Fracassa un pou genocida de la història anomenat societat
de classes –dins l’imperi rapinyaire espanyol i el IV Reich bancari
europeu– i fracassen els còmplices actius i passius de la destrucció de
l’educació pública catalana: polítics classistes del govern i
l’oposició, alliberats sindicals mandrosos al capdavall abduïts per la
seva pròpia insolidaritat, mestres desmobilitzats o roïns, mares i pares
amarats d’egoisme, tanta gent atemorida i ignorant... Per tant, o
assumim d’una vegada que la lluita és l’únic camí, o el 2015 hauran
expulsat les classes populars de les esferes d’una educació formal amb
cara i ulls –de les escoles bressol a les universitats–.
Els i les vaguistes saben que al llarg dels temps les
classes subalternes europees s’han autoeducat a través del combat, per
això ens obsequien una bella ensenyança: la de la solidaritat com a base
social de l’amor i la llibertat. Ara bé, necessiten el nostre ajut per
reconquerir el que ens pertany: l’educació pública. Mestres i
professores en vaga de Catalunya, dels Països Catalans i d’arreu: el
vostre cor batega fort, no defalliu! Companys i companyes, no esteu
soles!
Gerard Horta, professor
lector (temporal) d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona;
membre de la CUP, la Trobada Alternativa de Nou Barris i la COS.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada